Romà Bonet Sintes. BON.                                                                   Sortir   

Romà Bonet i Sintes neix a Barcelona el 1886. Estudia als Escolapis del carrer de Muntaner i als 12 anys entra com aprenent de cisellador al taller de Narcís Perafita. Va a classes de dibuix i dibuixa del natural. En fer 12 anys ja publica a L'Esquella de la Torratxa i a L'Escolanet. El 1899 és Medalla de Plata en un Concurs de Aprenents però deixa la feina de cisellador i s’instal·la en un petit estudi. El 1900 se’n va de casa dels pares pretextant visitar uns parents valencians però en realitat ho aprofita per començar la seva trajectòria de dibuixant rodamons.

 De 1900 a 1908 viatja per diversos llocs d’Espanya i el nord d’Àfrica: València, Elx, Múrcia, Algecires, Casablanca, Tànger, Alger … dibuixant i exercint esporàdicament de propagador de l’Esperanto, venedor de lupes, concertista de pianoles, etc. El 1904 publica caricatures i vinyetes a El Neula i Empori. El 1905 ho fa a Talia, revista teatral barcelonesa, a En Patufet i a La Tralla. Seguidament, s’embarcà en un veler italià que anava de Sicília a Cadis i a Casablanca portant sofre i carbó. Durant el viatge, apren a tocar l’acordió i es fa acompanyar d’un moro que va conèixer a València. Aquest moro esdevé el seu administrador, servidor i secretari. En arribar a les ciutats del nord Àfrica li busca clients per a que en Bon els faci la seva caricatura. Encara se’ls ajunt un cantant italià que conegueren a Oriola, en Negrini. El trio sembla ser que era antològic. El 1908 mentre és a Tànger un editor li encarrega 30 dibuixos de tipus marroquins que es van acabar editant a Alemanya.

 El 1909 publica l’àlbum Caricaturas Alcoyanas por Bon amb 59 caricatures. El 1911, Celebridades contemporáneas. Aquests anys també col·labora regularment al Papitu i a L'Esquella de la Torratxa i també a altres publicacions barcelonines com El Gall, La Rialla, Rialles, Follets, Metralla, En Patufet, L'Escolanet, La Campana de Gracia, Cu-Cut, La Piula, Teatralia i Satiricón (que dibuixava pràcticament tot sol), També a Tramuntana de Maó i Flirt de Girona.

 Presenta exposicions de caricatures i dibuixos a Maó 1911, Reus 1915, Tarragona 1915 i Bilbao 1917. El 1916 es presenta al Saló d’humoristes de Reus i el 1918 al de Barcelona. També es desplaça a Madrid on es ben rebut i caricaturitza els personatge públics més destacats de la ciutat. Fidel al seu polifacetisme també assisteix a l'Escola d'Art Dramàtic d’Adrià Gual, fa de boxejador, torero i patinador: Segons diu ell "Era de moda. També ho era ser bohemi, però això no ho he pogut abandonar mai". Destaca la Medalla d’Or que li concedeixen el 1925 a París a l’Exposició Universal d’Arts Decoratives. A Barcelona munta un estudi que anomena El Monestir, per concomitàncies amb el cònclau cardenalici d’elecció del nou Papa. Bon se’n autodesigna pare prior. Assisteix diàriament a la penya de la Librería Española de D. Antoni López, editor de L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, on es troba amb en Santiago Rusiñol. A Barcelona col·labora habitualment a Mirador i Virolet

De 1920 a 1929 és potser la seva època més prolífica i polifacètica. Treballa a Barcelona, Madrid, Bilbao, Ginebra i Nova York. Dibuixa  cartells publicitaris, portades de llibres i revistes i il·lustracions per a la premsa diària. Entre les caricatures de polítics destaquen les que fa a la Societat de Nacions de Ginebra. A Bilbao hi viu nou mesos i col·labora a Aberri, Euzkadi, La Tarde, El Liberal, Bilbao Gráfico (del que esdevé director artístic). Hi acaba fent una exposició, el 1920 al Majestic Hall. El 1924 viatja a Madrid a rel de que els germans Busquets, compressin El Heraldo de Madrid i El Liberal. Manuel Fontdevila fou anomenat director i aquest s’emportà en Bon per fer la nota política diària. En Bon s’instal·la a Madrid i munta La abadia sucursal del Monestir de Barcelona. Allí hi fa una col·lecció interessantísima de portades per a revistes com Chiquilin o Buen Humor i especialment Nuevo Mundo amb un gran caràcter Art-decó. Altres publicacions on col·labora són La Esfera, La Voz de la Raza, Muchas Gracias,  Gutiérrez, Humor Gráfico,  El Liberal i El Heraldo de Madrid. A València col·labora a la Taula de Lletres Valencianes i a La Gaceta Literaria, disenya portades de llibres per a l’editorial Sempere i fa diversos cartells, essent premiats varis d’ells en concursos industrials.

Entre 1925 i 1926 assisteix dos cops l’any a las conferències de la Societat de les Nacions amb seu a Ginebra. Las caricatures dels delegats dels països membres són publicades a la premsa mundial. En plenitud de fama i treball és designat representant de la Unión de Dibujantes Españoles per tal que vagi a Nova York per organitzar-hi una exposició de dibuixos. Com a comiat fa una exposició al Liceum Club Femenino de caricatures personals femenines. Durant el viatge fa coneixença amb Miss Thompson, mecenes d’artistes, que l’hostatja quatre mesos a la seva residència.

El 1927 participa a l’exposició de dibuixos del Bureau Pro España i a l’exposició de pòsters de Clubhouse, a l’Ildehour Artists Colony de Long Island. Presenta una Exposició de caricatures sobre la vida subterrània de Nova York i aconsegueix un Tercer Premi en una exposició de "artistes yankees", al The National Club, New York. Al Gallo Theater fa set caricatures diàries dels espectadors. Al mateix Nova York col·labora a diaris com Herald Tribune, Times, World Traveler, Evening Post, the Morning Telegraph, Moving Pictures World i revistes com Cosmopolitan i Vanity Fair. Allí arribà a la màxima cotització artística, fins cobrar 3000 dòlars d’aleshores per una portada. Bon recorre tots els barris: el jueu, el xinès el rus, i el llatí. Però en Bon no s’hi adapta. Es vesteix estrafolàriament, amb capa i cascavells. Sorprèn i espanta alhora. Després afirma: “Nova York és una ciutat trista, la més trista del món”. Entre 1927 y 1928 va i ve de Nova York fins a vint vegades. Una d’elles apareix aquí convertit en el director artístic de la primera ballarina Doris Niles que interpreta danses espanyoles de Falla, Turina i Albèniz. És l’època més internacional, ha accelerat el seu ritme de vida i és una figura reconeguda arreu, sovint tema d’articles periodístics.

Amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929-1930), Bon s’instal·la en una roulotte, davant la porta del Poble Espanyol de Montjuïc, des de las 4 de la tarda fins les 2 de la matinada. Allí fa més de vuit mil caricatures, assolint una popularitat del màxim nivell. En cobrava des de 5 fins a 500 pessetes. En acabar l’Exposició, munta la seva roulotte en un xassís Ford i viatja por tota Espanya fent caricatures i dibuixos i organitzant exposicions. Així arriba a Vitòria, on en Bon estrena un altra de les seves creacions: les ”Conferències Mudes” amb les paraules substituïdes per dibuixos. Aquestes conferències el fan arribar a un públic ampli i festiu, més enllà dels salons d’exposició. Pel gener de 1933 organitza una exposició al local de L'Amic del Llibre, de 1000 dibuixos originals a 0,95 ptes la peça. L’èxit li fa prorrogar l’exposició. Participa en el I Saló de l'Associació d'Humoristes de Barcelona a la Galeria Emporium, del 21 gener al 12 febrer de 1933.

La Guerra Civil acaba definitivament amb l’època més fructífera del dibuix humorístic  a Catalunya i, en general, a l’Estat Espanyol. Durant la Guerra Civil en Bon resta a Barcelona com a membre del Sindicat de Artistes. Realitza la propaganda de guerra i col·labora amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, fent les Conferències Mudes als refugis de guerra, escoles i centres infantils. El 1937 saquegen i destrossen la seva roulotte. Els seus amics enceten un campanya “Pro nou carro” amb una subscripció popular encapçalada pel director del Comissariat de Propaganda, Jaume Miravitlles. Malgrat tot, no s’acaba fent el nou carro d’en Bon. En acabar la guerra, en Bon  resta fidel a la República, a la Barcelona vençuda. S’ha d’amagar al començament del règim franquista i es casa amb la mestra Júlia Giné Cluet, molt més jove que ell.

El 1940 instal·la un estudi a l’Avinguda de la Llum, i el decora com una rèplica de la seva roulotte. No para de treballar, esperant que  vinguin temps millors. Dibuixa, fa ex-libris, caricatures i algun encàrrec publicitari comercial però el panorama cultural i artístic és desolador.  Les publicacions del temps de la República i en general tot el que és o està en català ha estat prohibit o clausurat. Recrea un món personal de color i fantasia on amaga la llibertat. Reprèn l’activitat escultòrica i assaja nous camins amb diverses tècniques i modalitats artístiques. Dos cops l’any tanca el seu estudi i organitza exposicions de dibuixos i caricatures en diverses localitats catalanes i més esporàdicament, del País Basc.

El 1944 té el seu primer fill, en Roman, mentre era a Donosti. Li dedica una exposició titulada Taques de Bon II. Dos anys després neix la M. Dolors, la seva filla. El  1950 exposa a Manresa mentre que el 1951 ho fa a Valls i a Vilafranca del Penedès i  el 1953 altre cop a Reus. El mateix 1953, realitza la sèrie de 12 làmines titulada El pare pedaç que retrata la juxtaposició de les seves activitats artística i paternal alhora que també s’hi juxtaposen molts aspectes lúgubres del dia a dia amb la seva bonhomia i tremp vital. Són làmines que recorden les antigues auques fins i tot estilísticament. El 1957 participa al II Salón Nacional del Dibujo de Madrid i, fora de concurs, al III Certamen de Pintura, del Club CCC, a l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona. El 1959 exposa a les galeries El Jardín, a Barcelona, inaugurant el III Cicle Experimental d’Art Nou. També exposa al Centre de Lectura de Reus.

L’octubre de 1959, en ser el 70 aniversari de BON, el Reial Cercle Artístic en col·laboració amb l’Arca de Noé, Cercle Artístic de Sant Lluc, F.A.D., Associació d’Aquarel·listes, Associació d’Artistes Actuals i Associació de la Premsa, li reten un homenatge amb una gran antològica d’obres seves i un sopar homenatge a l’Hotel Orient. Encara el 1961, en el seu 75è aniversari, el Cercle Artístic d’Horta li organitza una altra exposició-homenatge de caràcter col·lectiu. A últims d’any l’afecta una trombosis coronaria que marcaria els últims anys de la seva vida. El 28 de septiembre del 1967 mor a Barcelona.

Bon fou un artista total que tocà gairebé totes les tècniques i tipus d’expressió plàstica. En l’escultura s’havia iniciat de molt jove, mentre dibuixava i caricaturitzava. Tant era així que malgrat els seu èxit com dibuixant i especialment com a caricaturista,  ell confessava que tota la seva il·lusió i fe artístiques les tenia posades en l’escultura. En instal·lar-se a l’Avinguda de la Llum, retornà al seu somni escultòric. Les seves obres la simplificació i sàvia elecció de volums i espais genera un ritme i una expressivitat notables dins d’una concepció harmònica i elegant.

La seva pintura no fou hereva dels seus dibuixos però evolucionà paral·lelament cap a una essencialitat que acabà obrint les portes a vegades pràcticament al llindar de la conceptualitat. El color i la composició li donen una expressivitat i una força gens ordinàries mentre que el ritme i el caràcter simbòlic situen les seves obres en una esfera d’esoterisme i misteri mentre que en altres les fan unes avançades al seu temps

Però en Bon va ser especialment reconegut com a dibuixant i més especialment com a caricaturista. Tant va excel·lir en els dibuixos basats en la simplicitat de les línies com en aquells on la tinta s’expandeix generosament. Dels dibuixos a llapis, tinta o carbó, pot passar a les tintes planes, als gouaches o a la aquarel·la pràcticament sense solució de continuïtat.  Els seus ex-libris tenen una tècnica acurada i un segell personal que els fa ben reconeixibles però, a més, tenen un gran sentit compositiu i una ideografia rica, variada i distintiva.

En la caricatura, Bon fou una figura i un  mestre. Més a prop de l’escola alemanya de Simplicisimus que de la francesa de Le Rire, mai va deformar o vulgaritzar o estirar les persones o personatges cap a una imatge grotesca o ridiculitzant com sovint passa en aquesta activitat artística.  Les seves caricatures són simplificants però no són simples. No son decorativistes sinó que despullen els personatges fins deixar-los en la seva essencialitat que acaba tenint caràcter simbòlic. Això ho pot fer perquè té un profund coneixement de les armes dels dibuixants.